Per a parlar del feminisme com a eix estratègic per a processos i/o pensaments revolucionaris en general ens cal delimitar primer de tot de quin feminisme estem parlant, doncs de feminismes n?hi ha molts. Jo particularment sóc anarcofeminista i, per tant, em situo en el feminisme de classe i una mica més enllà, doncs la lluita de classes ha estat un espai heteropatriarcal des de sempre i cal anar molt més enllà d?aquesta. És una qüestió en la que insistiré: segons el meu parer l?anarcofeminisme qüestiona qualsevol relació de poder i de dominació i cerca acabar amb elles, per tant no em sentiré afí a qualsevol lluita i, com a precària i obrera em sentiré en tot moment amb absoluta legitimitat per a assenyalar l?ús dels privilegis tant per part dels homes com per part de les dones que en facin servir. De la mateixa manera que seré incansable en assenyalar l?explotació dins de casa i dels nostres espais, seré incansable en assenyalar a les que em tractin com si fossin les meves negreres o les meves tutores. Si no ho puc fer, no és la meva revolució. I quan parlem de revolució ho hem de fer molt seriosament ja que és una paraula molt devaluada.
