Què entenem per identitat? Asad Haider, doctor en història de la consciència i membre de la Unió d’Estudiants i Treballadors a la Universitat de Califòrnia, es va haver d’acostumar a viatjar des dels Estats Units fins al Pakistan un cop cada any des de ben petit. Després de la caiguda de les Torres Bessones també es va haver d’acostumar a respondre al nom “Osama”. Ara, no es vol acostumar al fet que el racisme i les classes dirigeixin la societat, malinterpretant la identitat de cadascú. En el llibre Identidades mal entendidas. Raza y clase en el retorno del supremacismo blanco (Traficantes de sueños, 2020) proposa reflexionar llargament sobre aquest concepte, a partir de referències històriques i notes autobiogràfiques, en un recorregut que ens permeti planejar una nova estratègia política universalitzadora.
En el teu darrer llibre publicat, Identidades mal entendidas: raza y clase en el retorno del supremacismo blanco, fas un llarg recorregut pel concepte d’identitat, des dels seus orígens als Estats Units fins al moment actual, fent referències a autors com Newton, Malcolm X, Chomsky, Marx o fins i tot a moviments com el Black Lives Matter. Què hauríem d’entendre per identitat al segle XXI?
Etimològicament, identitat suggereix similitud, pertànyer a un grup de semblants i, potser, la forma política principal és pertànyer a una nació. Però aquest tipus de semblances poden ser perilloses, fent que la paraula identitat es converteixi en un problema polític. Cal que hi hagi una dialèctica entre consciència, alienació i autenticitat que porti a l’autodefinició, l’expressió i el reconeixement tant d’una comunitat com dels seus individus pel fet de pertànyer a aquella comunitat. En els darrers anys [als Estats Units], el moviment Occupy, el de Black Lives Matter i les eleccions del 2016 han marcat un canvi en el llenguatge de les polítiques d’identitat, que ha passat a ser utilitzat de forma més instrumentalitzada i basada en la classe. Tot i això, podem dir que el discurs contemporani d’identitat es fonamenta en el mite d’un subjecte essencial i la seva experiència com a centre de les noves polítiques identitàries, en lloc de treballar per acabar amb l’opressió com s’havia fet fins ara.
Per tant, naixem amb una identitat determinada o la construïm amb el temps?
No hi ha cap garantia que nosaltres acabem sent qui som. Les nostres biografies no estan acabades i la nostra identitat està sent constantment qüestionada. Jo no puc ser idèntic ni a mi mateix. Per tant, la identitat és un efecte de la diferència, que es transforma per forces polítiques i econòmiques impersonals i s’articula a partir de diferents i irreconciliables posicions polítiques. No arribarà mai el moment en el qual al final ens convertim en nosaltres mateixos.
Un dels elements indispensables que s’ha utilitzat històricament per entendre la identitat ha estat la raça, però és necessari traspassar el concepte de raça per construir una política d’acció emancipadora universal? O hauríem d’aconseguir-ho a partir de l’homogeneïtzació de la societat, oblidant-nos del punt de partida de cadascú?
Les polítiques emancipadores s’hauran d’oposar a qualsevol classe de dominació. Si les persones estan dominades i oprimides en funció de la seva raça, llavors hi haurà d’haver una resposta. No es pot ignorar aquesta circumstància i dir que tothom som iguals. No podem continuar sense admetre-ho. Tot i això, és veritat que la raça és un fenomen creat pel racisme i generat per la dominació racial. Hem de ser capaços de qüestionar-nos-ho i avançar, si volem vèncer el racisme.
La classe a la qual pertany cada individu i la lluita de classes han estat l’altre pilar a l’hora de construir la identitat i, per tant, una variable fonamental dins el sistema capitalista. Podem afirmar que el capitalisme s’utilitza per fer un repartiment desigual de la riquesa mundial? Com condiciona la raça i la classe?
És temptador fer aquestes afirmacions, però el capitalisme no és una persona prenent decisions o un grup de líders de totes les nacions que es troben en secret en un bosc cada any per decidir què passarà. Per tant, el capitalisme s’aprofita de la classe, la raça o altres formes de divisió social. Dit d’una altra manera, podem dir que a les societats capitalistes aquestes altres formes de jerarquia, desigualtat i divisió es reprodueixen. Persisteixen perquè tenen certa compatibilitat amb les formes de desigualtat generades pel sistema capitalista. Dit això, és veritat que, històricament, s’ha observat que les classes dominants utilitzaven la divisió racial com a estratègia per obtenir el control social.
De quina manera afecta la identitat en les condicions de treball?
Stuart Hall, sociòleg britànic-jamaicà, parlava del que passava quan tenies una part de mà d’obra formada per immigrants que se separa segons una categoria racial. Els exploten, reben salaris més baixos, tenen pitjors condicions de treball i són més susceptibles a què els seus caps els tractin malament. Com pot existir una lluita laboral comuna si és una situació completament desigual? Hem d’identificar la desigualtat de la classe treballadora i la ideologia d’identitat com a principal obstacle. Per una banda, la divisió racial no es pot ignorar. No podem dir que per tenir una lluita laboral comuna tothom hi sortirà guanyant. No hi ha cap motiu pel qual els treballadors negres hagin d’acceptar formar part d’un moviment que assegura que els solucionarà els seus problemes sense haver-los viscut. A part d’això, hi ha la idea que com a treballadors i com a negres, tenen més coses en comú amb un cap negre o amb un polític negre que amb un treballador blanc, i això es converteix en un problema. Els caps se senten dividits perquè tenen interessos antagònics. En un altre sentit, si els treballadors blancs tenen una ideologia identitària, que acaba sent simplement racisme, estaran satisfets amb els seus privilegis i s’identificaran amb els seus caps, d’una forma que al final els perjudicarà a ells mateixos.
Els canvis en la identitat provoquen canvis en els nacionalismes?
Crec que el nacionalisme és un fenomen contradictori. Primer de tot, hi ha el nacionalisme de la nació dominant, el nacionalisme de la nació subordinada, nacionalitats minoritàries i nacions que estan subjectes al control de nacions més grans. El seu nacionalisme és diferent del nacionalisme de la nació amb el grup dominant. No crec que hi hagi cap potencial progressista en el nacionalisme de les nacions grans i dominants. És un paradigma completament conservador. Però el nacionalisme de les nacions oprimides i de les nacions més petites incorpora contradiccions i té tendències diferenciades. Si el nacionalisme està basat en la idea d’identitat nacional, va en la direcció incorrecta perquè reprodueix la mateixa lògica de la nació dominant. Penso que hi ha d’haver un nacionalisme de les nacions oprimides que no es basi en una identitat fundacional sinó en una identitat política i estratègica. La nació és un producte històric i no una essència de per vida. El nacionalisme pot trencar el poder de grans nacions i fins i tot trencar la forma de l’estat-nació existent per poder concebre noves maneres d’organitzar les societats, que vagin més enllà de la identitat nacional.
Darrerament, l’Orient Mitjà és el centre d’atenció de la política mundial, amb els talibans entrant a la ciutat de Kabul i prenent el govern d’Afganistan. Quina relació té el que està passant amb els nacionalismes i la identitat?
Observant aquestes parts del món podem entendre clarament els problemes que hi ha amb les polítiques identitàries. A Europa i a l’Amèrica del Nord parlem de “polítiques identitàries” com l’equivalent de drets civils o respecte per les minories, per les persones d’altres cultures o d’altres ètnies. Però les polítiques identitàries a l’Índia, el Pakistan o l’Orient Mitjà són destructives i violentes. Em refereixo al fet que el conflicte ètnic i religiós en aquestes parts del món va lligat a la política identitària. Per tant, no és gens simple afirmar que el fet de reconèixer una identitat ens portarà a una millor situació, sinó que la identitat ens pot portar al desastre.
Des de ben jove, has estat implicat en moviments socials i has estudiat també com han evolucionat. Quin paper juguen els nous moviments socials en el context actual?
Hi va haver una època en què anomenàvem “nous moviments socials” –basant-nos en el reconeixement que havien tingut al llarg del temps– als moviments de la classe treballadora i les organitzacions que buscaven crear una societat més democràtica. Però des de 1970 en endavant han deixat de ser al centre. Els nous moviments socials que tenen en compte la identitat tenen una vitalitat que els moviments de treballadores ja no tenen. Ara hi ha moltes maneres d’interpretar aquest fet. Com suggereixo en el meu llibre, hi ha una mesura en la qual les organitzacions de classes treballadores ja no servien per respondre el tipus de crisi que comportaven els canvis en el capitalisme i els canvis en el balanç polític de forces. Hi havia estratègies de classe noves per fer front a la crisi i, per tant, va aparèixer la possibilitat que els nous moviments socials renovessin el moviment de treballadores. Enlloc d’això, el moviment obrer es va fragmentar i deteriorar, malgrat hi va haver un moment en el qual cada un donava potencial a l’altre per seguir creixent. Després, el fracàs d’un comportava la fragmentació de l’altre. En aquests moments, doncs, no crec que puguem parlar de nous moviments socials sinó que ens hem de preguntar quines formes d’organització i quines estratègies d’acció política son adequades i efectives per respondre el present, en lloc de construir categories com classe, raça o gènere. Necessitem saber què pot canviar avui dia. Necessitem fer canvis fonamentals per canviar la nostra societat.
Què pretén aportar la revista Viewpoint, de la que és fundador i editor, en aquest context?
Viewpoint va començar durant el moviment Occupy com a una forma de reflectir el que passava als Estats Units i, a més gran escala, per intentar entendre, analitzar i interpretar el que estava passant en els moviments en els quals participàvem. També per fer ús dels recursos teòrics que trobàvem en la història i en altres llocs que creiem rellevants. Pensàvem que podíem aportar noves idees per tirar endavant aquests moviments. Teníem molt d’interès en moltes de les tradicions marxistes europees i en els marxistes negres dels Estats Units. En definitiva, era un projecte col·lectiu experimental que segueix en curs. Si sorgeix dels mateixos moviments, sabem que el pensament està intensificat per l’acció i, idealment, funcionarà també en la direcció contrària.
Aquesta és la forma en què acaba el llibre, parlant de noves estratègies, programes i tàctiques que hauríem de començar a seguir. Quina ha de ser la primera?
Això és una cosa que no es pot escriure en un llibre perquè és part d’una política d’alliberament. Les formes concretes, de fet, són creades per les persones que participen en els moviments i que s’han d’anar inventant. S’han d’inventar, primer de tot, basant-se en situacions específiques i han de respondre a necessitats concretes, en lloc d’estar basades en models generals. Segon, han de ser expressions a l’alçada de les capacitats de tothom. Han d’expressar la idea que les persones tenen la mateixa capacitat de governar-se a elles mateixes que de prendre decisions sobre política. Per tant, al llibre no he pogut parlar d’això. És on acaba el llibre i comença la vida.
Les situacions racistes i els partits d’ultradreta estan en l’alça. Aquesta situació fa anys que es viu als Estats Units, però, en comparació, als Països Catalans és relativament moderna. Com es pot afrontar l’auge del racisme que s’està vivint?
No vull que acabeu on hem acabat als Estats Units, un lloc on la raça i la política que fan aquells polítics que s’oposen al racisme s’ha convertit en aliada de la identitat i no de l’emancipació universal. Les organitzacions d’esquerra que ja existeixen han de posar-se serioses en afrontar el racisme com un problema social, a banda d’incorporar dins de les seves organitzacions persones que habitualment en queden excloses. S’ha de trobar la manera de fer-ho, mantenint sempre el principi que la política és per a tothom. Les polítiques emancipadores són per a tothom. Per tant, t’has de mantenir ferm contra la idea liberal que tothom pertany a un grup diferent i que les polítiques seran per aquell grup concret. Això és un error i es veu clarament si n’observem les conseqüències. Les persones de color són les que haurien d’estar-se organitzant pels seus propis interessos perquè les blanques no els entendran. Què significa, això? Vol dir que, llavors, la gent blanca queda exempta de qualsevol responsabilitat de fer res sobre el racisme. Tothom hauria d’estar implicat en el treball de les Nacions Unides per la llibertat dels altres que hi pertanyen.
Als Estats Units, una persona negra, Barack Obama, des del 2009 al 2017, ha arribat al màxim poder institucional: la presidència. Quan pot tardar un país a fer aquest procés?
És complicat de saber. Per exemple, als Estats Units mai hi ha hagut una dona presidenta. En canvi, al Pakistan, on la gent es creu que hi ha una de les societats més sexistes, n’hi ha hagut una. D’alguna manera, va ser una sorpresa que Obama sortís elegit, sobretot perquè era un polític molt convencional. Si cada vegada tens més persones capaces d’entrar en política perquè només busques reproduir l’statu quo, però amb una cara diferent, llavors es redueixen els obstacles.
Hem vist que la identitat està en transformació constant. Així doncs, és possible defensar una única identitat?
Nosaltres no som mai una sola cosa. Per tant, quan ens defensem a nosaltres mateixos per ser una única cosa, estem intentant encaixar en un estereotip i hem de resistir-hi. Això no vol dir que ens hàgim d’esforçar per ser millors, més purs, més innocents. Sempre som moltes coses i hem d’aprendre a viure amb aquesta mena d’inestabilitat.
